Tria de motius segons l'evidència científica: quines imatges de natura funcionen — i quines no

23 d'octubre de 2026Evidence-Based Design

Qui tria imatges de natura per a un hotel, una clínica, una oficina o una promoció d'habitatges es troba davant d'una pregunta que poques vegades es planteja obertament: tots els motius naturals són igual de bons? La resposta habitual és «la natura funciona», i és massa grollera. La recerca mostra que els continguts de les imatges poden tenir efectes diferents, que alguns motius naturals poden anar més aviat en contra de l'objectiu i que una imatge ben triada per si sola encara no garanteix cap efecte mesurable. Però també mostra on acaben les proves. Darrere d'aquest article hi ha la Gigapixel GmbH — el portal especialitzat en stock de gran format: captures originals d'ultraalta resolució a partir de 100 MP, sense escalat per IA. Molts dels estudis treballen amb pintures, projeccions o fotos a l'ordinador, no amb una impressió a l'espai. Aquest article és una guia per a dissenyadors d'interiors, arquitectes i compradors que trien motius concrets. Posa els estudis l'un al costat de l'altre, diu què aporten per a la tria del motiu i assenyala igual de clarament què no mostren.

El motiu també hi compta: dues imatges de natura van atenuar la resposta a l'estrès de maneres molt diferents

Dues imatges de natura poden tenir efectes molt diferents; ho mostra l'anàlisi d'un experiment de la NASA que Taylor (2006) va presentar a la revista Leonardo. A l'experiment, els participants seien individualment davant d'un de quatre plafons d'imatge, cadascun d'1 × 2 m, i resolien tasques de càlcul, lògica i creativitat, interrompudes per pauses d'un minut. Es mesurava de manera contínua la conductància de la pell, una mesura consolidada de la resposta física a l'estrès. Es van mostrar una foto de bosc, una representació pintada d'un paisatge de sabana, un patró artificial de línies pintades i, com a control, un plafó blanc.

Respecte del plafó blanc, la resposta a l'estrès amb la sabana pintada va ser, segons Taylor (2006), un 44 % menor, amb la foto de bosc només un 3 %, i amb el patró artificial va ser un 13 % més alta. Es van analitzar les dades de 24 participants. El mateix Taylor no comptava amb aquest resultat: a partir d'estudis anteriors hauria esperat que la foto fos la imatge més eficaç, «because it is an accurate photograph rather than an artistic rendition of a natural scene». La seva explicació no és l'amplitud de la sabana com a tal, sinó l'estructura dels contorns: la sabana tenia una dimensió fractal d'1,4 i quedava així dins del rang que les persones prefereixen en els estudis de percepció, mentre que la foto de bosc, amb 1,6, quedava per sobre.

Per a la tria del motiu hi ha tres limitacions importants. Primer, la imatge més eficaç era una pintura, no una foto; per tant, l'experiment no és una prova que les fotos funcionin especialment. Segon, Taylor subratlla explícitament «the preliminary nature of the results, which are based on only four images», i admet que les quatre imatges es diferenciaven en molts trets, no només en la dimensió fractal. Tercer, les dades provenen d'un experiment de la NASA de 1986 (James Wise); Taylor les reporta i hi afegeix l'anàlisi fractal de les imatges. El que l'experiment sí que mostra és central per als planificadors: dues imatges de natura, a la mateixa sala i en el mateix format, es diferenciaven en el seu efecte per un factor de diversos ordres. Taylor ho formula dient que la «naturalness» per si sola no n'hi ha prou. Per tant, depèn del motiu concret, i un paisatge obert de sabana en aquest experiment va superar clarament la foto de bosc.

L'aigua i la natura dramàtica es van valorar com les més reparadores

Els estudiants van valorar les imatges de paret amb aigua com a més reparadores que les imatges de paret sense aigua i que una vista per la finestra de natura quotidiana amb edificis; ho mostra Felsten (2009) amb 236 estudiants de dos campus d'una universitat del Midwest dels Estats Units. Els estudiants havien d'imaginar-se mentalment esgotats i valoraven sales d'estada del campus segons la seva capacitat reparadora en una escala d'1 a 7. Les sales amb una imatge de paret d'una costa marina o d'una cascada van assolir de mitjana 5,33; les sales amb una imatge de paret de camps, turons i boscos o d'arbres amb colors de tardor vius, 4,76; les sales amb vista per la finestra a un prat de finals de tardor amb arbres despullats i edificis, 4,17; i les sales sense vista a la natura, 3,16.

Un detall és revelador per a la tria del motiu. Entre les vistes per la finestra, segons Felsten (2009), la sala en què els edificis cridaven menys l'atenció va assolir 5,06 i quedava així entre els dos grups d'imatges de paret. No decidia només el mitjà, doncs, sinó també quanta natura no pertorbada es veia. A aquesta troballa hi pertanyen dos límits. Es tracta d'una valoració, no d'una mesura fisiològica; Felsten mateix ho anomena «an important limitation». I les imatges de paret no penjaven realment a la sala: Felsten les va inserir digitalment en fotos de les sales, i aquestes fotos es van valorar a la pantalla de l'ordinador. La seva recomanació és fer servir imatges de paret allà on les sales no tenen una vista reparadora, o en estacions en què la vista cap a fora ofereix poc; no han de substituir la natura real: «nature murals should be used to supplement and not replace views of real green space».

Els motius naturals amenaçadors distreuen, però fan baixar l'estat d'ànim

No tota imatge de natura és adequada per a sales de pacients; ho mostren Vincent et al. (2010) en una habitació d'hospital simulada de la Clemson University amb 109 estudiants. Cada persona jeia en un llit d'hospital i veia una de quatre fotos de natura, triades segons la teoria Prospect-Refuge d'Appleton: una vista àmplia (Prospect), un refugi protegit (Refuge), una escena de perill (Hazard) o una imatge mixta de vista àmplia i refugi; un grup de control veia una pantalla negra. Les fotos es projectaven en una paret d'imatge. Com a estímul de dolor, els participants tenien una mà fins a dos minuts en aigua gelada; es mesuraven la pressió arterial i el pols, la sensació de «ser dins la imatge» i l'estat d'ànim.

La imatge de perill, un incendi forestal, va influir, segons Vincent et al. (2010), més que cap altra en els pensaments durant l'estímul de dolor, i la pressió arterial diastòlica en aquest grup no va pujar tant com en els altres. Però després el mateix grup va mostrar l'afectació més forta de l'estat d'ànim i els valors més baixos de vitalitat. Els autors en treuen una conseqüència clara: «Though the hazard image caused distraction from pain, it is nontherapeutic because of the low mood ratings it received.» Alguns participants van explicar que havien fet servir el foc per imaginar-se la mà calenta dins l'aigua gelada; els autors mateixos ho valoren com una variable de confusió inesperada.

Dos punts ho limiten. Els autors qualifiquen el seu estudi de preliminar i exploratori, i valoren les diferències com a significatives ja amb un nivell de significació de 0,1, és a dir, amb més generositat del que és habitual. I entre la vista àmplia, el refugi i la imatge mixta no es va trobar cap diferència; l'estudi no demostra cap avantatge de la vista àmplia. El que aporta per a la pràctica és una regla d'exclusió: les escenes que mostren perill no pertanyen a les sales de pacients. Com a exemples de paisatges de perill, Vincent i col·legues esmenten, en el seu resum d'Appleton, una tempesta violenta, un matoll d'espines impenetrable i un incendi forestal.

Les imatges de natura són la forma d'imatge més ben documentada, amb un efecte més petit que la natura real

Entre les formes d'art en l'àmbit sanitari, les imatges de natura són les més ben documentades; ho mostra la revisió de Cardillo & Chatterjee (2025), que analitza 25 estudis experimentals amb pacients, 17 dels quals sobre imatges de natura i 8 sobre altres arts plàstiques. El seu veredicte: «The efficacy of nature imagery is surprisingly robust given the limited evidence», amb indicis de menys estrès, dolor i ansietat i de més satisfacció dels pacients; per a altres formes d'art, els resultats serien prometedors però inconsistents. Els autors no consideren, però, que l'art abstracte sigui en principi inadequat; es valora de manera més diversa i encaixa més aviat en entorns amb imatges variades.

Fins a quin punt és gran la distància entre imatge i natura real ho mostra la metaanàlisi de McMahan i Estes (2015): la mida de l'efecte mitjana sobre l'afecte positiu era de r = .37 per a la natura real i de r = .26 per a les simulacions de natura en laboratori, com ara mirar fotos; la diferència era només marginal, amb p = 0,09. McMahan i Estes (2015) constaten que també la natura indirecta «still produced a substantial increase in positive affect». Aquest és el pont pel qual les troballes sobre natura real es poden traslladar amb cautela a les imatges, amb un efecte més petit.

En la mateixa direcció apunta una metaanàlisi sobre persones amb demència en centres residencials: Choe et al. (2025) van analitzar 29 estudis amb 733 participants i van trobar que les mesures relacionades amb la natura reduïen en conjunt la inquietud. Les experiències indirectes de natura, entre les quals els autors inclouen imatges de natura, però també materials naturals, sons enregistrats i olors, no es diferenciaven significativament de les directes (p = 0,300). No és una troballa purament sobre imatges, i els autors mateixos adverteixen que la seva classificació segons el tipus d'experiència de natura s'ha de llegir amb cautela.

Què han mesurat els estudis sobre la tria del motiu

Els set treballs en què es basa aquesta guia mesuren coses molt diferents, des de la conductància de la pell fins a l'estat d'ànim o la simple valoració d'una foto. La taula els posa l'un al costat de l'altre.

Què no mostren els estudis

Una sola imatge de natura ben triada no va tenir cap efecte mesurable en la vida quotidiana d'una residència per a gent gran; és el resultat d'Ascone et al. (2026) de l'Hospital Universitari d'Hamburg-Eppendorf. Els 62 participants, de 81,5 anys de mitjana i que vivien de manera autònoma, van rebre per sorteig o bé una imatge de natura provada prèviament amb persones grans o bé una imatge abstracta a l'estil de Jackson Pollock al seu propi habitatge, cadascuna durant dues setmanes, i a més van passar dues setmanes sense imatge. La imatge de natura agradava clarament més, es percebia com a més calmant i, segons els propis participants, es mirava més sovint. Tot i això, no va tenir cap influència mesurable en el rendiment cognitiu, l'estat d'ànim, el dolor ni la connexió amb la natura. Els autors conclouen: «passive exposure to a single, static nature image does not suffice to yield beneficial effects in old adults, despite positive subjective evaluations». També crida l'atenció que el gust i la calma percebuda amb la imatge de natura van disminuir al llarg de les dues setmanes. Com a possibles motius, els autors esmenten la imatge única inalterable i l'hàbit; estudis futurs haurien d'examinar imatges canviants.

Aquesta troballa pertany al començament de qualsevol planificació honesta de motius. No refuta els altres estudis, perquè mesura una altra cosa: una sola imatge durant setmanes en la vida quotidiana, no un experiment breu de laboratori. Però mostra que agradar i tenir efecte són dues coses diferents. Un motiu que convenç tothom en la tria encara no és una mesura de salut.

Una foto no és el mateix que una pintura. La imatge més eficaç en Taylor era una sabana pintada; la foto de bosc gairebé no va funcionar. Un estudi que compari el mateix motiu una vegada com a foto i una altra com a pintura no existeix en el corpus revisat; Cardillo & Chatterjee (2025) esmenten explícitament «Does the realism of nature imagery matter?» com a qüestió de recerca oberta. Una imatge no és el mateix que una impressió a l'espai. Felsten va fer valorar fotos a l'ordinador, Vincent i col·legues projectaven les imatges, i McMahan i Estes resumeixen estudis de laboratori amb fotos i altres mitjans. Amb imatges reals a la paret d'un espai real només hi van treballar l'experiment de Taylor amb plafons d'imatge, que es basa en quatre imatges, i l'estudi d'Ascone i col·legues, que no va trobar cap efecte mesurable; tots dos es diferencien tant en durada, mesura i participants que no es poden compensar l'un amb l'altre. Cap rànquing dels motius. Està documentat que l'aigua quedava al davant en les valoracions, que un motiu de perill feia baixar l'estat d'ànim i que un paisatge obert va superar clarament una foto de bosc en un experiment. Una ordenació verificada de bosc, aigua, muntanyes, camps o estacions no existeix, ni tampoc cap estudi que mesuri l'efecte del format, el material o la resolució.

Així trien els planificadors motius naturals segons l'evidència científica: motiu, canvi, format, distància

Els estudis no donen cap garantia, però sí una sèrie de regles de planificació que en derivem. Són regles, no promeses d'efecte.

Motiu: primer l'amplitud oberta i l'aigua, mai el perill. Per a zones d'espera, sales d'estar i habitacions de pacients, les troballes afavoreixen els paisatges oberts i esglaonats amb horitzó i les escenes amb aigua, és a dir, costes, llacs, rius i cascades. Per a això, el nostre article sobre horitzó i calma en paisatges de pocs estímuls ofereix suggeriments. Les escenes amb tempesta, foc, matolls d'espines o qualsevol altra amenaça recognoscible no pertanyen a les sales de pacients. Els motius de bosc no queden exclosos, però després de l'experiment de Taylor una foto de bosc no és cap valor segur. Per això recomanem imatges de bosc amb clariana, camí o vista llunyana, que uneixin el bosc amb un paisatge obert, com el que quedava al davant en Taylor; això és una deducció nostra, no una mesura. Una selecció la trobareu a la categoria del portal Bosc & Natura.

Canvi: planificar els motius de manera intercanviable. Ascone i col·legues suposen que una sola imatge inalterable perd interès, i Felsten recomana imatges de paret precisament per a les estacions en què la vista cap a fora ofereix poc. D'aquí deduïm que les superfícies de paret s'han de planificar de manera que els motius es puguin canviar, per exemple al ritme de les estacions. Que un canvi mantingui l'efecte no està mesurat.

Format. En l'experiment que analitza Taylor (2006), els plafons d'imatge feien 1 × 2 m; en Felsten, les imatges de paret omplien la paret. Per a la planificació això vol dir: el motiu hauria de penjar a l'eix de visió de la posició asseguda o estirada i ser prou gran perquè es llegeixi com una vista.

Distància d'observació i resolució. A partir de la mesura del límit de resolució de l'ull d'Ashraf et al. (2025) s'obté, com a marc amb què treballem, uns 137 ppi a un metre de distància i 68 ppi a dos metres. El que és determinant és la distància regular més curta, és a dir, el llit, la butaca o la cadira d'espera directament davant de la paret.

Independentment d'això, el màxim del procediment en la impressió de gran format és d'uns 240 ppi; és una dada sobre el procediment d'impressió, no un valor d'estudi. ppi descriu la informació d'imatge per polzada a la impressió final, dpi la manera de treballar de la impressora; no són el mateix. Material. Cap dels estudis esmentats no ha investigat si funciona millor una impressió mat, una tela o una superfície retroil·luminada; la tria depèn de l'espai, la llum, la neteja i l'explotació.

Per a dissenyadors d'interiors, arquitectes i compradors, això significa un benefici concret en la tria. En lloc de basar-se només en el gust, es pot fonamentar una llista de motius amb estudis: paisatges oberts i aigua al davant, motius de perill exclosos, bosc amb clariana o vista llunyana, superfícies de paret preparades per a un canvi. Aquesta fonamentació es pot presentar objectivament als promotors i als gestors, sense prometre més del que els estudis sostenen. Com que les autèntiques captures Gigapixel també contenen prou informació d'imatge a curta distància, un motiu de paisatge obert es manté nítid al costat del llit o de la cadira d'espera, on una imatge escalada es desfà. Al portal, cada motiu es pot comprovar al detall abans de la compra amb la vista de zoom.

Conclusió

La tria del motiu també hi compta, i els estudis ho mostren clarament. Dues imatges de natura a la mateixa sala van atenuar la resposta a l'estrès de maneres molt diferents en l'anàlisi de Taylor, les imatges de paret amb aigua quedaven al davant en la valoració de Felsten, i un motiu de perill feia baixar l'estat d'ànim en Vincent i col·legues. Les imatges de natura són, segons Cardillo i Chatterjee, la forma d'imatge més ben documentada en l'àmbit sanitari, i segons McMahan i Estes les simulacions de natura afecten l'afecte positiu menys que la natura real, però de manera perceptible. Igual de clar és el límit: una sola imatge de natura que agrada no va tenir cap efecte mesurable en Ascone i col·legues al llarg de dues setmanes, i si funciona millor una foto o una pintura està obert. Per a la planificació això vol dir: primer l'amplitud oberta i l'aigua, mai el perill, bosc amb clariana o vista llunyana, preveure un canvi, a l'eix de visió i amb la resolució de la distància d'observació més curta. Gigapixel GmbH — el portal especialitzat en stock de gran format: captures originals d'ultraalta resolució a partir de 100 MP, sense escalat per IA.

Fonts

• Taylor, R. P. (2006): Reduction of Physiological Stress Using Fractal Art and Architecture. Leonardo.
• Felsten, G. (2009): Where to take a study break on the college campus: An attention restoration theory perspective. Journal of Environmental Psychology.
• Vincent, E., Battisto, D. & Grimes, L. (2010): The Effects of Presence and Influence in Nature Images in a Simulated Hospital Patient Room. HERD.
• Cardillo, E. R. & Chatterjee, A. (2025): Benefits of Nature Imagery and Visual Art in Healthcare Contexts: A View from Empirical Aesthetics. Buildings.
• McMahan, E. A. & Estes, D. (2015): The effect of contact with natural environments on positive and negative affect: A meta-analysis. The Journal of Positive Psychology.
• Choe, E. Y., Lee, J. Y. & Montayre, J. (2025): Effectiveness of Nature-Based Interventions in Reducing Agitation Among Older Adults with Dementia: A Systematic Review and Meta-Analysis. Healthcare.
• Ascone, L., Samaan, L., Augustin, J. & Kühn, S. (2026): Nature vs. abstract imagery as an indoor design intervention in senior residential settings: Effects on cognition, affect, and pain in very old age. Journal of Environmental Psychology.
• Ashraf, M., Chapiro, A. & Mantiuk, R. K. (2025): Resolution limit of the eye — how many pixels can we see? Nature Communications.